Fa menys d’un any, en una conversa sobre
el moment que està vivint Catalunya, un ministre de l’actual Govern em va dir
el següent: “Barcelona és una ciutat molt important, és la ciutat més potent de
la Mediterrània. Espanya té una gran vocació atlàntica i alhora té la capital
de la Mediterrània. Cal reconèixer i enfortir aquesta capitalitat, però el
problema és que s’ha de fer sense que es noti massa, perquè no s’enfadin les
altres autonomies...”.
Em vaig quedar parat. A una Espanya que
exhibeix sense manies la seva dimensió atlàntica –Madrid, capital indiscutible
de les connexions polítiques, econòmiques i culturals amb el continent americà–
li costa admetre la capitalitat mediterrània de Barcelona “per si algú
s’enfada”. Vaig quedar sorprès per la descarnada sinceritat del meu
interlocutor i vaig pensar en el mal que ha fet la rivalitat mimètica a l’
Espanya de les disset autonomies. El famós cafè per a tothom. El disbarat del
1980.
La transició es va assentar amb el
reconeixement de la capitalitat política de Barcelona. Sinó perquè va tornar el
president Josep Tarradellas l’octubre del 1977? El sorprenent empelt de la
Generalitat republicana en l’ordre democràtic preconstitucional suposava el
reconeixement implícit de la nació catalana. La monarquia parlamentària
reconeixia Catalunya i Catalunya ajudava a legitimar la monarquia
parlamentària. Aquest era el tracte. Què hi duia Tarradellas, a la maleta? La
nació catalana. Què significava la gentada que va sortir a rebre’l? L’afirmació
de Barcelona com a capital política. Aquell reconeixement, però, no va poder
escriure’s de manera clara a la Constitució, per la pressió dels militars i l’onada
destructiva d’ETA. Les nacionalitats van quedar inscrites a l’article dos.
Després va venir la rivalitat mimètica. El cafè per a tothom. L’aplanament.
La capitalitat de Barcelona va tornar a
tenir un moment excepcional durant l’estiu del 1992, amb l’indiscutible èxit
dels Jocs Olímpics. Diguem-ho clar: l’esdeveniment més positiu per al prestigi
d’ Espanya al món després de la Guerra Civil es va forjar, es va gestar i es va
executar a Barcelona. Sense comissaris estatals. Amb un comitè organitzador realment
autònom del poder central. Com li va costar a Pasqual Maragall!
Aquell era el moment de replantejar
algunes coses. La doble capitalitat d’ Espanya. Maragall va treballar en
aquesta direcció i va llançar la idea del Senat a Barcelona (1991) i el van tractar
de guillat. Aviat va venir la crisi econòmica derivada de la reunificació
alemanya, va començar el declivi electoral del PSOE i Felipe González
–conservador en aquest i en altres assumptes–, va ficar els maragallismes al
congelador perquè estava a punt de necessitar el suport parlamentari de Jordi
Pujol. Durant el trienni 1993-1996 va morir el moment Barcelona.
Després va
venir Aznar i a l’interior de les seves turbulències va fermentar l’impuls
independentista, que pren força a Barcelona amb el canvi generacional, la
decepció zapaterista (amb l’Estatut) i la crisi econòmica.
Han passat més de trenta anys i ara
reapareix la Barcelona capital. El PSOE ha reprès la idea del Senat (ara tova,
sense empenta) i ahir la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría va dir que
“Barcelona és la segona capital d’ Espanya”.
Quina setmana més curiosa. El Govern del
PP recita maragallismes i Convergència dóna vots a Rajoy.
TRADUCCIÓN
Capital Barcelona, de Enric Juliana en
La Vanguardia
el 23
julio, 2016 en Comunicación, Derechos, Historia, Igualdad, Justicia, Libertades, Política, Sociedad,Sociología, Valores
ANÁLISIS
Hace menos de un año, en animada
conversación sobre el momento de Catalunya, un ministro del actual Gobierno me
dijo lo siguiente: “Barcelona es una ciudad muy importante. Es la ciudad más
potente del Mediterráneo. España tiene una fuerte vocación atlántica y a la vez
tiene la capital del Mediterráneo. Hay que reconocer y fortalecer esa
capitalidad, pero el problema es que debe hacerse sin que se note demasiado,
porque puede haber enfados en otras autonomías…”
Me quedé pasmado. Una España que exhibe
sin inhibición su dimensión atlántica –Madrid, capital indiscutible de las
conexiones políticas, económicas y culturales con el continente americano– le
cuesta admitir la capitalidad mediterránea de Barcelona “por si alguien se
enfada”. Quedé asombrado por la descarnada sinceridad de mi interlocutor y
pensé en el mal que ha hecho la rivalidad mimética en la España de las
diecisiete autonomías. El famoso café para todos. El disparate de 1980.
La transición se consolidó y se asentó
con el reconocimiento de la capitalidad política de Barcelona. ¿Qué fue sino el
regreso de Josep Tarradellas en octubre de 1977? El asombroso injerto de la
Generalitat republicana en el orden democrático preconstitucional fue el
reconocimiento implícito de la nación catalana. La monarquía parlamentaria
reconocía Catalunya y Catalunya ayudaba a legitimar la monarquía parlamentaria
¿Qué llevaba Tarradellas en la maleta? La nación catalana. ¿Qué significaba
aquella marea humana que salió a recibirle? La afirmación de Barcelona como
capital política. Ese reconocimiento, sin embargo, no pudo plasmarse de manera
explícita en la Constitución, por la presión intimidatoria de los militares y
la onda destructiva de ETA. Ahí están las “nacionalidades” en el artículo dos.
Luego vino la rivalidad mimética. El café para todos. El aplanamiento.
La capitalidad de Barcelona volvió a
tener un momento excepcional en verano de 1992, con el indiscutible éxito de
los Juegos Olímpicos. Digámoslo claro, el acontecimiento más positivo para el
prestigio de España en el mundo después de la Guerra Civil se fraguó, se gestó
y se ejecutó en Barcelona. Sin comisarios estatales. Con un comité organizador
realmente autónomo del poder central. ¡Lo que le costó a Pasqual Maragall!
Aquel era el momento de replantear
algunas cosas. La doble capitalidad de España. Maragall trabajó en esa
dirección, lanzó la idea del Senado en Barcelona (1991) y lo trataron de
chalado. Pronto vino la crisis económica derivada de la reunificación alemana,
empezó el declive electoral del PSOE y Felipe González –conservador en este y
otros asuntos–, metió los maragallismos en el congelador porque iba a necesitar
el apoyo parlamentario de Jordi Pujol, al que le tocó la lotería política.
En
el trienio 1993-96 murió el momento Barcelona. Luego vino Aznar y en el interior de sus turbulencias fermentó el
impulso independentista, que toma fuerza en Barcelona con el cambio
generacional, la decepción zapaterista (Estatut) y la crisis económica.
Han pasado más de treinta años y ahora
reaparece la Barcelona capital. El PSOE ha retomado la idea del Senado (ahora
blanda) y ayer la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría dijo que “Barcelona
es la segunda capital de España”.
Qué semana más curiosa. El Gobierno del
PP recita maragallismos y Convergència presta votos a Rajoy.
Les fotos són baixades d'internet, de diferents webs i llocs
i les poso no pas per menyscabar els drets de ningú,ans amb la intenció de retre
No cal dir que els retiraré, igual que els textos, si algú se'n sent perjudicat.